MAKTUB

L’imatge de l’agonia

Una altra de les propostes de l’exposició integra un collage en el qual una sèrie de cercles de goma contenen reproduccions d’una fotografia de dos nens iraquians que es tapen el rostre amb les mans davant la mort de la seva família. Es tracta, potser, d’un gest inconscient per tal de no mostrar públicament el seu esguard i les seves llàgrimes. En tot cas, però, és un gest reiteratiu en les icones de l’horror que mostren els mitjans de comunicació.

Si la imatge fotogràfica, dèiem, és un mitjà privilegiat de la cultura contemporània, les fotografies de la premsa mediàtica són el seu màxim exponent, en especial les imatges de l’agonia (tal com les anomenà John Berger), aquelles que mostren el dolor esfereïdor davant la mort provocada pels conflictes bèl·lics o la pobresa extrema al Tercer Món. Aquestes imatges cruels i impactants sòn autènticament paradigmàtiques de la iconosfera contemporània. En exposicions anteriors d’aquest artista, aquests cercles de goma contenien imatges fotogràfiques explícitament eròtiques.

Detall de Maktub de Francesc Roig

De fet, des de la guerra del Vietnam i el Maig del 68, quan la societat del benestar va perdre la innocència, aquestes imatges són omnipresents en els mitjans de comunicació i alimenten contínuament el debat sobre el seu valor informatiu, ètic i ideològic.

Carles Guerra denunciava que "las lágrimas de los niños son el lubricante perfecto. Garantizan la visión compasiva, aun cuando enturbian lo que se quiere ver".

Francesc Roig, en aquest cas, empetiteix aquesta icona i ens obliga a mirar-la a través d'un petit cercle. És un exercici en qué ens mostra i ens oculta alhora la imatge.

Detall de Maktub de Francesc Roig

En aquest cas, però, descobrim una pornografia del dolor. La nostra curiositat és premiada per imatges que mostren persones objecte, sense poder de decisió sobre la forma de representació de la seva imatge pública. La intimitat del seu dolor és violentada, per tots nosaltres, sense que tinguem la seguretat de que les plusvàlues generades per aquesta imatge, tant polítiques com econòmiques, reverteixin sobre una millora de les seves condicions de vida.

 

Una part considerable dels artistes plàstics contemporanis integren la imatge fotogràfica en la seva obra artística. Aquest recurs formal coincideix també, darrerament, amb una voluntat de referència documental sobre la realitat, en especial sobre aquella realitat que mostra les conseqüències més dramàtiques del nou ordre mundial, cristal·litzat des l'onze de setembre de dos mil u. Davant l'enorme descrèdit de la imatge mediàtica, motivada, en part, pel fenomen acceleradíssim de concentració dels mitjans de comunicació en uns pocs grups empresarials, la reflexió des del terreny de la plàstica es fa especialment necessària.

Sense judicar el treball dels reporters de guerra, la tasca dels quals és imprescindible en el món actual, la veritat íntima del discurs artístic, que no pretén alligonar, és potser una de les formes més honestes d'aproximar-se al món del segle XXl.

Francesc Perramón

Maktub de Francesc Roig

Maktub, 2003.

2 peces de 150 x 150 x 6 cm. Planxa i juntes de goma, acetat, fusta.

F R A N C E S C
R O I G   Z Á R A T E
This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now