Francesc Roig Zárate, contemporary art
ECO
eco 6.9
2006
Impressió Rho damunt Dibond alumini.
20 peces de 30 x 150 cm.
Fade to Red
Slayer Motel, 2016. Va cometre un error. Hauria d'haver-se introdui't a l'edifici a través del muntacàrregues i així no l'hauria vist ningú, però va passar per la recepció. L’havien informat que trobaria el material que estava buscant a l'habitació 514, en mans d'un exyakuza col·leccionista d'objectes obscurs. Li va obrir la porta un narcisista boig i tatuat amb ganivets i serps iridescents, sota els efectes d'una droga termal. Li va dir que allí hi trobaria gravada l'essència de la mort. Neurotoxines en bosses de plàstic negre a canvi d'una clau magnètica i un mateït súper 8.
Li agradaven els espais luxosos i els aeroports d'aquella megaciutat; el turmentaven, en canvi, les arquitectures i construccions de simetria impossible que s'aixecaven al seu voltant i que, mentre tornava, veia rere les finestres cromades del Pontiac negre. lntuïa que en la memòria es transformarien en necròpoli, formulant un esperpent herètic.
Quan va arribar al seu apartament, va posar la pel·lícula al projector i es va adonar amb sorpresa que l'acció passava en un hotel de Tòquio. Les imatges se succeïen amb una resplendor letat. La pluja prodigiosa que queia sobre els carrers brillava com l'or entre les ombres de neó i creava núvols multicolors sota la tela negra de la nit. Les figures es desfeien entre flaixos de rostres sangonosos i a la velocitat d'un clip de baixa definició. Discos giratoris reproduïen el so d'una veu capaç de descriure l'existència eterna d'aquells que, en la mort, seguien amb vida.
En la seqüència final algú carregava un revòlver. Mentrestant, uns ulls de vidre es reflectien en el mirall d'una cambra sense sortida, un laberint de parets blanques on algú dispararia sobre una entitat fantasma i tacaria de sang el que semblava una ombra sobreimpresa cap enrere en el temps, tot fonent-se com el foc, en roig.
Per a Francesc Roig
Marcel Pey
eco 0880
2006
Impressió fotogràfica daunt cotó .
30 peces circulars de 50 cm.
Una metàfora de Ia societat del risc
Fa pocs dies vaig llegirun article periodístic on sortia una selecció de paraules o conceptes que caracteritzen el món globalitzat en el qual vivim. Un d'ells era “la societat del risc”, un concepte creat pel sociòleg alemany Ulrich Beck. Gairebé resulta paradoxal que en un món altament tecnificat és quan més poc tenim, quan més ens preocupem per la nostra salut, pels problemes alimentaris, químics, pel terrorisme, etc. Consegüentment, això ha generat una societat del temor, de la soledat, de l'angoixa; unes paraules que ens vénen a la ment quan contemplem les imatges que ens presenta l'artista tarragoní Francesc Roig al Museu d'Art Modern de Tarragona. No hem d'oblidar que el mateix creador ha subtitulat la seva mostra “Una arquitectura de l'angoixa”.
Francesc Roig
Francesc Roig
Francesc Roig
Francesc Roig
A través de les seves obres podem veure una sèrie d'espais particulars. Espais que alguna vegada van ser funcionals, que van estar habitats, que van estar plens de vida i que ara són llocs molt decadents, abandonats o, simplement, convertits en runes. Francesc Roig accentua o potencia aquesta percepció en crear imatges que es desdoblen o que es multipliquen indefinidament, i generen, a la vegada, un joc de realitat i irrealitat, arquitectures que juguen entre allò possible i allò impossible. Espais plens de forats, de formes anguloses, de llums i d'ombres, d'enderrocs, que els donen un cert dramatisme i que no ens donen cap seguretat.
Són obres que tenen remots antecedents en les “Carceri d'invenzione” de Piranesi. Llocs amb caràcter escenogràfic que creen una sensació de desconcert, de desassossec. Com el conegut artista italià, Francesc Roig treballa amb espais aparentment reals, però en observar-los amb més deteniment hom s'adona que hi ha quelcom que no funciona. Les imatges que tenen, d'entrada, la veracitat que ens proporciona la fotografia passen a ser espais imaginaris que l'artista ha construït, partint de la ruïna, de la destrucció, per donar-nos obres que podem entendre com veritables metàfores de la societat en la qual vivim.
Antonio Salcedo