top of page

EL CAIRE 1992-2003

El Caire 1992-2003 de Francesc Roig
El Caire 1992-2003 de Francesc Roig

El Caire 1992-2003

5.5 a 5,9 escala de Richter

10 peces circulars de 17 cm de diàmetre / prestatge de 40 x 400 cm.

3 peces de 150 x 150 x 6 cm.

Cautxú imprès, planxa i juntes de goma, acetat, espuma.

La imatge secreta

Una de les propostes gira a l'entorn d'una imatge fotogràfica d'un paisatge urbà en ruïnes. La imatge ha estat ampliada fins a perdre, gairebé, la seva naturalesa objectiva de referent documental. Ha esdevingut, finalment, una imatge estranya, subjectiva, com un record interioritzat quasi oblidat.

La fotografia original va ser presa pel rnateix artista a la ciutat del Caire. Presenta una part de la ciutat deshabitada des que hi va tenir lloc un terratrèmol. Més de mig miler de persones hi van perdre la vida aleshores. És, per tant, un escenari desolat que remet a la pèrdua de vides humanes i a la desaparició de tot el seu entorn. Sembla un escenarii apoderat per l’Òbit i l’oblit.

 

Certament, en la societat actual la imatge és el mitjà d'informació i coneixement quasi hegemònic (Jean Baudrillard dixit). En especial ho és aquella imatge de naturalesa tecnológica com la fotografia que, per tant, se suposa objectiva i veraç.

Per aquest motiu una de tes metàfores més felices per evocar la recerca de la veritat en la cultura contemporània ha estat aquella de l’individu que amplia i amplia una fotografia a la recerca d’una veritat secreta,  que hom imagina que conté la pròpia imatge al seu si, i no en els ulls de I'espectador que la mira. El cinema ha presentat exemples magnífics d’aquesta metàfora, com ara Blow Up (1966) de Michelangelo Antonioni o Blade Runner (1982) de Ridley Scott.

L’obra de Francesc Roig reprèn aquesta metàfora i amplia inusualment aquesta imatge del Caire, alhora que centra la nostra mirada en alguns fragments de la imatge extranyament suggeridors.

El resultat final és d’un blanc i negre molt contrastat, que la transferència a la superficie de goma encara fa més borrós. Presenta un escenari dantesc. Podria pertànyer a les ruïnes del gueto jueu de Varsòvia destruït pels nazis o a la ciutat de Dresden després del bombardeig devastador de l’aviació aliada. Per citar algunes icones de la destrucció.

Recorda també algunes imatges de l’artista francès Christian Boltanski, un referent formal i conceptual assumit per l’artista. En tots dos la imatge boirosa i llunyana és una potent metàfora del pas del temps sobre els objectes i sobre la memòria. En tots dos, la fotografia és signe alhora d’una presència i d’una absència, com un cadàver ho és de la persona que donà vida a quell cos. Podriem evocar, per exemple, la instal·lació Wisterdand en la qual Christian Boltanski penjà per diferents murs de la ciutat de Munic cartells que reproduïen, molt ampliades, les mirades dels resistents alemanys executats pels nazis.

L’escenari dantesc que Francesc Roig, rescata de l’anonimat és, però, un escenari completament actual d’una ciutat del món islàmic. El terratrèmol del Caire, entre 5,5, i 6 en l’escala de Richter, en un país del primer món difícilment hauria implicat la pèrdua de vides humanes. No és una forma de terrorisme deixar que les coses passin?

Francesc Perramón

Francesc Roig Zárate, contemporary art

bottom of page