Entre l'Òbit i l'oblit

 

En un món com l'actual, despoblat de déus que condueixen el traspàs del ser al no ser, després de la mort constatem únicament la presència evocadora de les empremtes i els records. Francesc Roig s’interroga sobre la distància certa i subtil que separa l'Òbit de l'oblit, el territori d'aquestes empremtes i records. Quan aquests desapareixen ens aboquem al buit, a la pèrdua irreversible que implica l’oblit.

​

L'artista se serveix de materials diversos (des de la morbidesa del làtex fins a l'austeritat de la fusta sense tractar) i de llenguatges plàstics completament heterogenis (des de Ia presentació escultòrica fins a la re-presentació fotogràfica) per evocar la densa atmosfera de la memòria, el territori que separa l’Òbit de l’oblit. El xqsultat és íntim i, alhora, dramátic.

​

Les propostes conceptuals són diverses. A voltes ens suggereix Ia severa identitat entre morts i vius, com és el cas de les estructures seriades dels nínxols -ciutat dels morts- i dels blocs d’habitatges -ciutat dels vius. De vegades ens convida a reflexionar sobre la nostra condició d'espectadors de la mort en el Tercer Món, on sembla que superposem Òbit i oblit en una sola seqüència.

​

Com és propi del discurs artístic contemporani, la tria dels referents visuals respon més a experiències vitals i íntimes de l’artista que no pas a una intenció programàtica. Això, i Ia defugida d’evidències emotives, determina que el fil conductor de la proposta és, en gran part, la seva coherència plàstica. La restricció cromàtica, el contrast dels materials nus i la disposició espacial de les obres, que recorda els frontals religiosos, aconsegueix recrear emocions subjectives, difícils de narrar, però reconeixibles en els records de tots nosaltres.

​

Francesc Perramón